divendres, 27 de novembre del 2015

Melic


Encara ens mirem massa el melic, sense escoltar, sense escoltar del tot.
Potser en algun moment hem despertat i ens mirem els ulls, tot i que no als ulls (subtil diferència), però tornem a baixar el cap per mirar-nos de nou el melic.
Se que despertarem i ho tindrem del tot clar. Prendrem consciencia.
Serà el moment de seguir llegint el llibre, de passar un altre full (o pàgina)...potser serà l'última...potser serà el moment de tancar-lo, o de rellegir-lo, o de començar un altre.

Encara hi ha diferència. La diferència entre mirar-se o fer un pas enrere per ampliar la perspectiva.

Massa temps, potser ara és el moment de despertar del tot, de prendre consciència, de mirar més enllà, d'escoltar, de sentir.


PEP

dimarts, 10 de novembre del 2015

Connectar


Des del propi equilibri ha estat quan he pogut connectar.
Des de la llunyania de la malaltia...SI!!! la que no vaig entendre, la que em va trencar, la que vaig perdre el rumb, la maleïda malaltia que un dia em va fer perdre (tot) per guanyar (més).

I estic en un altre estadi, el de tancar els ulls i veure el que no havia vist.
L'estadi en que noto, sento i acarono emocions.
Un estadi diferent i nou.

M'has arribat ara,
On sempre has estat
Neixent de nou
Trencant esquemes
Sortint del pou
Esperant-te des de fa temps.

I així és que l'energia es barreja, en que dos fan un.
Sento en la distància i la distància deixa d'existir.
Una sola paraula al dia fa que aquell dia passi de la tristor a l'alegria.

No deixis de creure, perquè el temps ha dictat setència i el camí s'ha obert
que poc a poc de flors es va plenant,
els obstacles no hi són, només seran si els posem...
més lleugera la motxilla si les pedres van caient.


PEP

dissabte, 24 d’octubre del 2015

Bufa vent


La porta es va tancant, poc a poc,
com una ferida mal curada,
sembla que la porta no tanca de cop.

Són els punts de sutura que van saltant.
Torno a cosir un cop i un altre i
la ferida va tancant...

Per la finestra aire nou, aire fresc.
Però miro la porta i segueix sense tancar.
Sagna la ferida i vens a curar...

I un cop, i un altre cop
fil nou per cosir, gases noves per sanar
però costa de curar...

I al final la ferida tancada...
I al final la porta tancada...
I al final la finestra oberta...

Entra aire!!!
Entra d'un cop!!!
i bufa amb força!!!

No deixis morir un ànima que un cop va ser, capità del veler, d'aquell veler que volava segur per sobre de l'arc de Sant Martí.

Bufa fort si us plau, bufa fins que l'ànima marinera torni amb les seves cançons, amb la seva poesia i amb el seu caminar a recordar qui sóc i tornar a navegar...

Bufa...
Bufa...
Bufa...

Bufa fort i fes la distància curta i els petons propers. Obre les ales i fes-me volar...

Bufa vent!!!


PEP

diumenge, 18 d’octubre del 2015

Deixa'm...



Ja conec aquesta sensació,
Tots em estat sols algun cop,
Jo tambe he volgut apagar el llum,

Però

Deixa'm cantar-te una cançó de cuna...
Deixa'm dir-te que tots em estat sols algun cop...
Deixa'm explicar-te que jo també he tocat fons...
Deixa'm obrir els braços i tancar-los amb tu dins...
Deixa'm tornar-te a recordar...que el millor està per venir.

i plora, vull plorar amb tu!



PEP

dilluns, 12 d’octubre del 2015

ENS VA FALTAR UN DIA MÉS

No va ser fàcil deixar-te anar, necessitava un dia més, unes hores...

No ho puc explicar.
Va ser prou intens com per no trobar les paraules adequades, probablement les hauria d'inventar.
En poc temps, riures, emocions, confidencialitat, mirada, gestos, carícies.

Passejant vora el mar, al costat dels vaixells, sense veure'ls.
Per carrers antics amb la història de tants amants fent la mateixa ruta, rient un al costat de l'altre.
Apagant-se el llum del dia, tocant-nos sense voler...volent

El color del vi negre canviava quan s'apropava la copa als teus llavis, es tornava més vermell.
Et veia els ulls negres, grans, amb la mirada tímida, tendre i alhora notava que baixaves la mirada als meus llavis.

Vas insistir en aquell ball, aquell ball que va fer que ens toquessim, que ens acaronem per primer cop, el propi ball ens portava. Què va passar? Els nostres llavis s'aproparen sense tocar-se.

Vas obrir la porta del teu cos i no van caler més paraules. L'idioma va ser amb les mans, la boca, la tendresa del nostre propi ball...sense saber un de l'altre, sense haver-ho parlat abans.

La teva mirada tendre em va captivar, m'ha captivat...

I pel matí vares marxar...amb la mateixa mirada, amb la delicadesa, caminant sabent que jo et seguia, et seguia mirant...

Si, ens va faltar un dia més, unes hores...el temps. Si, bonic, especial.

No calia fer cap paper, cap cara i creu. Tu tenies la teva creu, jo tenia la meva creu i les creus estaven calentes!!!


PEP





dissabte, 26 de setembre del 2015

Somni minut a minut


I el passat a quedat un residu no per saber, si no per deduir. Gràcies.

No fer-se ni una sola pregunta i així van arriban poc a poc totes les respostes.

I el present és un somni minut a minut, desig a desig, pas a pas, sense soroll
Un avís, un senyal, una casualitat, una foto, una sola paraula...tot en un moment.´

Deixar fluir en un somni inesperat, un somni que potser no deixa de ser això...un somni, però si aquest somni dura com a somni...seguiré somiant, perquè així ho vull, perquè així s'ha presentat, perquè els estels han volgut.

És veritat "sense pensar"!!! No cal patir


PEP


dimarts, 22 de setembre del 2015

Ara mateix


Com quan et tornen les olors perdudes de la infantesa, els sorolls agradables que feia temps que no sentia. Aquell sabor a dolç, el tacte suau.

Tot retorna i en un format diferent, com ha de ser...

Però tanco els ulls per escoltar, em tapo les orelles per mirar, premo la boca per tocar amb les mans i deixo les mans darrera per assaborir amb la boca.

Deixo passar "l'ara" per convertir-se en "record" i no deixo entrar el "demà", aquest "demà" que fa por, que molesta, que no el vull saber...dubtós.

Però "l'ara" és real...potser és llunyà, però sincer. Arriscat, però molt proper, més proper que d'altres "aras".

i "l'ara" l'estic gaudint, per que cada paraula i cada mot em retorna en forma de sensació, cada figura virtual no deixa de ser un desig amagat.

Deixant-me seduir, jugant a ser lliure, omplint l'ànima un xic i...dibuixant un somriure de colors amb la magia de la  imaginació i d'un mirall.


PEP



dilluns, 14 de setembre del 2015

La Vida És Bella


No se el que passarà demà, de fet no se que passarà el proper segon.
Potser, ens arrasa un tsunami o un terratrèmol, inclús que un objecte caigui sobra la terra.
Qui sap si la terra desapareix en el pròxim segon o mentre llegeixes això.

Potser demà ja no hi som...

Per això, ara més que mai l'ara esdevé important i passar aquest temps (ara) fent el que realment tens ganes, i poder estar amb la gent que t'estimes, que aprecies, dir-ho!!! Demostrar-ho!!!

Passi o no passi res, estigui o no estigui demà vull que el meu últim record hagi estat estimant, que recordis aquesta última conversa, l'últim petó, abraçada, l'última paraula.

Per això envio a la gent que m'estimo un somriure cada dia, si...a la gent que estimo, que estimo de debò i, de tant en tant, ho faig saber...ets important per mi.





PEP

dilluns, 7 de setembre del 2015

Mal



Avui m'he fet mal...molt de mal!

M'agradaria jugar a ser Déu!!!

Que tot ho sap...
Començar de zero...
Ometre errors...
No pensar...

Cridar tant fort TOT el que porto dins...
Que no se'm trenqui l'ànima...
Parlar quan estic mut...
Omplir forats...

Poder caminar endavant...
No mirar enrere...
Trencar-ho TOT...
Plorar i que tothom ho vegi...

Veure coses i que no m'entristeixin...
Pensar que no s'ha acabat...
Perdonar...i ser perdonat...


PEP

dissabte, 22 d’agost del 2015

Contacte

No ho vaig entendre però era un senyal...si.

De sobte un cop. Estava d'esquena i vaig notar una petita punxada a la cama i un perdó. 
Després d'aquella dolça veu la punxada va passar a segon pla.

Vaig girar-me i només hi eres tu i els teus ulls clavats en els meus. Estàvem rodejats de gent, però vaig sentir el mal d'estómac que se sent quan alguna cosa especial està passant.

Dins meu va sortir l'adolescent que un cop vaig ser. La timidesa va florir, les paraules van amagar-se dins d'una capsa i es varen quedar tancades, el meu cos va tremolar sense saber que fer, petrificat.
El cor bategava sense parar.

- Me parece que vamos a estar unas horas juntos, espero que no te importe -va dir ella-
- no, no...claro, son tres horas de viaje -vaig dir jo

Merda!!! Vaig comportar-me com un estúpid.
Després d'aquella apoteòsica frase la ment es va quedar en blanc sense reacció. M'hagués anat bé algun curset de "como comportarse cuando sientes cosquillas en la barriga"...

Suposo que no se com reaccionar en moments com aquests.

Respira a fons Josep!!! Agafa aire i deixa'l anar poc a poc. Tens tres hores per articular alguna paraula, per ser graciós, llest, amable, interessant...no se com fer-ho!!!

Però ja a passat una hora i res de res. Miro al voltant a veure si trobo alguna situació que m'ajudi a trobar la paraula justa per trencar el gel.

- hace calor, verdad?
- si

Quin pasada, sóc un geni de la intel·ligència emocional, una bèstia del "savoir faire"...
M'odio!!! Quina pena.

Aleshores va venir-me al cap una frase que vaig llegir no se a on;

"Todo lo que está sucediendo en este momento es producto de las decisiones que tomamos en el pasado."

I em pregunto...què he fet en el meu pasat per no saber dominar aquestes situacions? En quin moment del meu pasat vaig prendre la desicio equivocada?

Recordo amb nostàlgia moltes altres situacions en les quals m'he comportat igual o pitjor. I això té el seu moment en el que un cop al cap hauria estat sublim. Segur!!!

Ja ha passat hora i mitja.

Només puc fer una cosa. La miro i...

- Puedo darte conversación? Me aburro
- jajajaja, claro.

Un altre cosa no, però graciós...una estona. Resulta que vaig trobar la frase idal per trencar el gel.

En aquell moment un altre frase bèstia va venir-me al cap;

"Un hilo rojo invisible conecta a aquellos que están destinados a encontrarse, sin importar tiempo, lugar o circunstancias. El hilo se puede estirar o contraer, pero nunca romper."

Potser he connectat un fil? Potser he trobat el destí...? Potser estic en el lloc i el moment idoni?

Probablement no ens veurem més, o si, aleshores sabré que la connexió d'aquell fil era la correcta.

Bufff...potser que deixi en pau la meva ment. Aquesta palla mental a estat de les més desmesurades que he tingut mai.



PEP

dimecres, 19 d’agost del 2015

Mà a la butxaca i l'altre...

Però avui he escollit jo, com feia abans, encara que fos anar-hi sol...he escollit la pel·lícula...
I així he anat, amb la mà a la butxaca i l'altre...

El títol? tan se val, de què anava? tampoc cal

En totes les pel·lícules trobo un aprenentatge i aquesta no ha estat diferent.
En un moment una noia li diu a la seva germana: "Echo de menos a papá..." i va ser el meu moment paer a la reflexió.

El pare va morir i ella el trobava a faltar...per què?

Trobo a faltar els bons moments que vàrem passar i ja no hi ets.
Trobo a faltar tot el que no vam fer i que teniem ganes de fer.
Trobo a faltar el riure per res.
Trobo a faltar tot el que vam fer i ara penso que va ser poc.
Trobo a faltar el caure i m'aixecaves.
Trobo a faltar quan queies i t'ajudava.

Aquests són els trens que passen un sol cop i no tornen a passar, o l'agafes o marxa.
I alguns cops torna a passar i és el moment de jugar-te-la. Això se'n diu, segona oportunitat.

Si que és veritat que trobo a faltar moltes coses, trens que ja no tornen a passar, com vosaltres que ja no tornareu més però que el vostre record encara m'omplen de joia el cor.
I com deies, ara des del cel: "tot sortirà bé, bé, bé, molt bé",
però ara...amb una mà a la butxaca i l'altre...

I trens que potser si que tornen a passar per donar una segona oportunitat, potser són trens d'un altre color, potser més grans o més petits. Esperaré a l'andana a que passin.
però ara...amb una mà a la butxaca i l'altre...




PEP

PD; Tothom té el dret d'equivocar-se i aprendre. Però tothom hauria de tenir el dret de la segona oportunitat, en qualsevol de les formes.
Però ara...amb una mà a la butxaca i l'altre...

diumenge, 9 d’agost del 2015

Una petita oració per tu

M'aixeco pel matí amb un sol pensament al cap...tu!
I vaig a dormir...pensant-te...
La resta del dia mirant la teva foto, el teu rostre dolç...

Miro al cel buscant-te entre la més bonica de les estrelles, i la trobo, hi ets allà dalt, de totes la que em dona més llum...

Has estat el meu camí, la llum que il·lumina la foscor.

He estat dins d'una habitació tancat, sense llum. Però he sortit, he sortit amb una idea al cap, amb la força que m'has donat, que em dones, amb ganes, amb amor, sense promeses...oferint-me.

Vull parlar, dir-te tot el que tinc dins, expressar, cridar, saltar, embogir, sortir, entrar, ballar...i beure't al veure't...amb tu, tot amb tu.








PEP


diumenge, 26 de juliol del 2015

Un senyal


Necessito un senyal
Només en vull un per llençar-me un altre cop, per abordar el teu vaixell de nou.
Visc en un desert sense aigua, noto que les energies es van esgotant a mida que camino. Sento l'efecte del desert, parlo sol, veig aigua on no hi és, gent d'aqui, d'allà que desapareix entre les dunes...fals.
Buit per dins.
Però hi ha una idea que no marxa, una imatge, un sentiment, sempre dins meu sense oblidar-lo.

La malaltia d'uns mesos m'ha portat fins aquest desert, sense remei. Miro enrere i torno a desitjar, miro ara i desitjo, miro el futur i encara vull...no pots sortir del cap, segueix en mi...

Per això vull que aixequis la bandera, la ma, el que sigui que ho pugui veure...si no, es que segueixo sense sumar...sense aportar...buit...


PEP

dissabte, 27 de juny del 2015

Simfonia agredolça


Continu amunt i avall, com una muntanya russa.
Emocions fortes, caigudes, t'aixeques i et tornen a donar ben fort...
Tens qui et xiuxiueja, darrera l'orella, qui et gira l'esquena, qui et decep, qui et crida i qui no para de demanar-te. No compensa, qui desconfia, qui no pregunta, però si qui jutja i és gratuït, totalment gratuït.
Cansa, cansa molt...

Una simfonia agredolça

Vull qui confia, vull qui no jutja, vull parlar i que parlin...
Vull caure, i m'aixecaré...

però vull que hi hagi una ma,
una ma i darrera uns ulls,
uns ulls i darrera una ànima,
una ànima neta i darrera...
darrera una persona.


PEP



dimecres, 24 de juny del 2015

Revetlla



Doncs si, diuen que és una nit especial, una nit màgica, una nit d'alegria i...de sorpreses.

Ja no tenia memòria, ja no ho recordava...

En quant vaig aixecar el cap i vas aparèixer, vestida de revetlla, com marquen les normes, d'estiu, de platja, de nit plena de sorpreses, de màgia, de fada, de princesa de la nit.
Aquelles pessigolles, nervis...tu estaves igual.

Tot i el 23 de juny, es respirava "aires de verema" i així entrarem.
Tot ple de gent ens trobàvem tots sols, entre menjar, vi i riures, amagaves en els teus ulls una tendresa especial, una mirada que em deia en cada moment el teu desig, el que volies i no deies.

Així va ser, vas tancar els ulls, no ho esperaves i els meus llavis i els teus s'ajuntaren.

Va ser en aquell moment que totes les pors varen sortir per donar pas a moments de llibertat, de deixar-se anar, d'explorar per primer cop moments primers de sensacions, d'estudi...



I ara és quan ja ha passat, quan el temps ja dirà, quan a poc a poc passaran de primer, a segon moment.

I diu en Jaume Sisa que a la nit de Sant Joan "Si arribés l'amor, mai es moriria.", "si arribés l'amor, que dolç seria."






PEP

PD: I sense imaginació, no hi ha desig...i d'imaginació, en tenim, i el desig de que fossis tu...potser tornen a trobar-se els camins.

dilluns, 1 de juny del 2015

Cops



Com el martell de Thor colpeja ben fort l'ànima en el pitjor dels moments.
És com un càstig buscat.
Sense cap tipus de pietat un cop i un altre, dia a dia.

La paciència, única amiga que fa costat en aquells moments de feblesa en que dirigeix la mirada cap a un camí que porta a l'indret més llunyà...lluny de tot món conegut.

Però dins la cova és el lloc escollit. El refugi aïllat de qualsevol cop de càstig.

I la paciència dins la cova fa enfosquir l'ànima que un dia lliure, capaç de donar el cor, la ment, el cos, ennegreix dia a dia sense remei, sabent que ja no suma...si no que resta, sabent que dona patiment i no alegries. Cada cop més invisible.

Encara queda el camí de l'esperança, un camí però, que cada cop més apartat, més difós i fora del plànol.


PEP

dissabte, 30 de maig del 2015

La meva samarreta


Durant temps anat de compres, buscant una samarreta que m'agradés, que fos de la meva mida, del meu gust, amb colors que m'agradessin, que s'ajustés a mida.
Vaig comprar-ne vàries però sempre tenien un defecte, així que les deixava.

Però aquell cop, sense buscar-ho la vaig veure. Justament el que volia, el que necessitava. La vaig agafar.
Amb aquella samarreta ho vaig fer tot. Dormia, jugava, anava de viatge, no podia estar-me sense ella. Com una part de mi se m'enredava i la cuidava i la mimava i la tocava i...

I un dia qualsevol, d'una setmana "tonta", d'un mes per oblidar i sense ser conscient, no vaig tenir cura i sense voler li vaig fer un forat a la samarreta, aquella samarreta perfecte que tan mimava tenia un forat...li vaig fer jo aquell forat.

I em vaig oblidar del forat, mentre reclamava la seva cura. I no vaig veure´l. Me la posava i me la treia, potser menys cops, per això no veia l'estrip. Es feia més gros.

Suposo que el moment que em vaig adonar d'aquell estrip va ser massa tard.
No vaig saber cosir-ho, amb la paciència, amb el tacte, amb el fil i l'agulla adequada.


Fins que es va trencar del tot...i ara no vull cap més.


PEP

diumenge, 24 de maig del 2015

Foscor



Avui és tot fosc...si, és un d'aquells dies.

"Un tel negre es davant dels meus ulls, un fum fosc ennegreix la meva ànima sense futur."

Tres variables formen la vida, passat, present i futur...

Rodola el passat pel meu cap sense sentit, imatges del que va ser i que no és, del que potser un dia serà, però que cada cop és més llunyà.

El present és una ratlla a l'horitzó que sempre té la mateixa distància, de babord a estribord, de proa a popa...tan se val com ho miris, la distància és igual un dia i un altre, cadascun dels meus presents és igual que l'anterior.

Veient les dues primeres variables de la vida, només queda una incògnita...el futur.

"Un tel negre es davant dels meus ulls, un fum fosc ennegreix la meva ànima sense futur."


PEP

dissabte, 2 de maig del 2015

Armari



Tinc un armari d'aquells d'Ikea. Un armari que montes l'estructura i desprès col·loques els calaixos.
Aquests calaixos tenen la virtut de que els pots treure d'una manera molt fàcil, treus un de sota i el deixes dalt, treus el de dalt i el deixes al mig, inclús el treus i el deixes fora. A més són molt pràctics per que veus el que hi ha dins.

A vegades barreges sense adonar-te i passes roba d'un calaix a un altre (problema).
A vegades, com que és tan fàcil treure i posar, poses el calaix al lloc equivocat (problema).
A vegades poses un calaix al costat d'un que no hauria de ser-hi allà (problema).
A vegades, et descuides durant un temps d'algun calaix (problema).
Inclús no ordenes els calaixos durant un temps (problema)

No hauria de ser així...hauríem de poder barrejar roba, calaixos, descuidar-se de tant en tant...

Però no, tot això és un problema, l'armari cau i aleshores, a més de la feina de tornar-lo a aixecar i d'ordenar un altre cop, potser no ho estàs fent del tot bé.

M'ha caigut i desendreçat l'armari més d'un cop, he tornat a aixecar-lo i ordenar-lo de la millor manera que se fer (sóc home). Ara ha tornat a caure, potser no he estat capaç d'endreçar-lo bé. A veure si aquest cop dono amb l'ordre correcte i poso els calaixos i la roba al seu lloc.

A vegades necessites ordre, aquell ordre que fa ser estable, aquell ordre que per ell mateix deixa fluir tot.


PEP

dissabte, 21 de febrer del 2015

Perdre's


Ara que no tenia ningú "en" qui perdre'm, vaig decidir perdrem "en" mi mateix.

Ara que no tenia ningú "amb" qui perdre'm, vaig decidir perdrem "amb" mi mateix.


PEP



PD: Versió meva en català d'una frase vista per la xarxa

dissabte, 7 de febrer del 2015

M'ha costat desprendre'm


Avui...
Com si m'haguessin arrancat la pell a tires, com si una part de mi marxes.
Igual com si em treus les crosses, fins que les torno a tenir
...i camino coix.

M'ha costat desprendre'm

No vull perdre la meva pell, com una serp en època de mudança
amb la diferència que cada cop fa més mal
No vull perdre les meves crosses,
Que m'aguanten dret i m'ajuden a caminar.

M'ha costat desprendre'm

Sí, ho se, sóc jo qui m'arranco la pell...
i em fa mal, sagno cada cop més.
Sí, sóc jo qui deixa anar les crosses
i caic a terra i em costa aixecar-me

M'ha costat desprendre'm...i cada cop més


PEP

dilluns, 12 de gener del 2015

Sentit comú


Ja han passat uns dies des de que varen venir els reis d'orient.
Sense demanar res material, em van portar coses...un xandall, un cinturó, unes cremes (ens hem de cuidar)...

Però...vaig demanar alguna cosa per mi que he trobat a faltar; Sentit comú!!!

Crec que és quelcom que m'ha faltat, sobretot en l'últim trimestre de l'any.

Potser el missatge dels reis era; 
- Això t'ho has de treballar tu mateix.


PEP