El tiempo pesa
Lo que fué...
Lo que es...
Lo que será...
Lo que pudo ser
Todo es tiempo, todo
dissabte, 29 de gener del 2011
El tiempo pesa
El tiempo pesa
Lo que fué...
Lo que es...
Lo que será...
Lo que pudo ser
Todo es tiempo, todo
Reyes magos de Oriente
Queridos Reyes Magos de Oriente
Como cada año, este no va ha ser diferente, tengo un montón de deseos, que espero se realice alguno. Ya se que es muy fácil pedir y que también he de poner un poco de mi parte. Ya lo hago, de verdad, me esfuerzo...
Cada año pido deseos en general, ya sabéis...la paz mundial, el hambre en el mundo, el paro, que alguien me explique, con pruebas, si hay vida extraterrestre, porque no hay potes de Nocilla blanca de 1/2 litro, bla, bla, bla... que acaban por no cumplirse. Ya se que todo el mundo debe de poner su granito de arena, pero vosotros podríais poner el desierto entero, ¿no creéis? Un poquito de...que tenéis pasta, hombre!!!
Como veo que por ahí ni caso, este año cambio de estrategia y voy a ser un poco más egoísta ¿vale?, a ver si así me hacéis caso, por lo menos este año, ¿ok?
Primero de todo voy a pedir por la gente más cercana a mi, familia y amigos. De momento me contento con que mis amigos sigan siendo eso...amigos, yo ya pondré de mi parte, pero hay alguno que se me está descarriando y, si hacéis el favor, le dais un "toquecito" en la cabeza, pero de aquellos que se entere. Respecto a mi gente (o preferís que les llame familia), poco he de decir. Estoy encantado con ellos, pero alguna necesita un poco de Espíritu Santo, como la virgen María, sabéis de que hablo...no me voy a extender, ni entrar en detalles, aunque esperaros algún mes de disfrute, ejem, ejem...Por los demás bien, alguno una "ayudita" económica y para algún otro, "ayuda" externa. A mis "churumbeles" ni tocarlos, de esos me encargo yo!!! Les voy regando día a día con cariño, amor y todo lo que puedo y, un poquito más.
Un deseo muy especial para una "flor", que seguro que me está escuchando, porque siempre lo hace, aunque yo también pongo las orejas. Para ella un poquito más de "por favor" para el 2011. Ha tenido un 2010 un poco, digamos duro de pasar. Para ella pido un camión de felicidad, 20 litros de sonrisa y todo el amor que os quepa encima de los camellos. Vaaaaale...un "curro" también.
¿Para mi? Quiero mi 50 %. Si!!! eso es lo que quiero. ¿Es demasiado? No lo creo, creo que es de justicia.
Espero obtener una señal ¿de acuerdo? Y cuando digo una señal, no quiero decir que se me caigan los azulejos de los balcones, que ya me he gastado la "pasta", VAYA TELA!!!! A veces sois un poco "cabroncetes" para eso de las señales.
Sin más me despido.
Bárbaro
Mira en lo que me has convertido, mira lo que soy...UN BÁRBARO!!!!
Ahora vuelvo a tener sed, mucha sed. Voy a volver a enfundarme en mi armadura, voy a coger mi espada y la templaré de tal manera que será temible sólo cuando la vean. Sacaré el hacha de guerra y GRITARÉ tan fuerte que desde arriba los dioses lanzarán rayos y truenos para compensar el ruido. Me oiréis...SI!!!! como antaño, NO, esta vez será peor...
Lo has conseguido. Has vuelto a recordarme mis derrotas, ¿verdad? Has vuelto a decirme lo mal guerrero que he sido. Has vuelto a tocarme donde más duele...el león ya estaba dormido, calmado, pero ME HAS TENIDO QUE DESPERTAR.
Arderás en el infierno, yo me encargaré de ello...
Ahora me duele mucho, demasiado, me quema, me arde. Quiero desenfundar la espada y ganar una y otra batalla, no pararé...caeré, me levantaré y volveré, ya no hay tregua que valga. Se acabó.
Subiré en mi barco con quilla reforzada, para romper las olas más grandes, me abriré paso sin piedad, sin piedad.
¿Donde está el aire fresco? ¿Donde? Si no está contaminado, yo lo contaminaré...
Se que el paraíso no va a volver, ya no lo buscaré, nadie quiere a un bárbaro...nadie. Y en eso me has convertido...MALDITO !!!!
PD: Feliz Navidad, porque hay cosas buenas...para las buenas personas, que seguro que hay.
Tormenta
La vida no es esperar que pase la tormenta; es aprender a bailar en la lluvia.
La he visto y no he podido más que compartirla, creo que es muy gráfica.
Ríele a la vida
Cuando la vida te presente razones para llorar, demuéstrale que tienes mil y una razones para reír.
Porque sí,
Porque solo tú puedes hacerlo, porque te animo ha hacerlo, porque quiero que lo hagas, porque amamos la vida, porque vale la pena y, 993 razones más que tengo en mi cabezita
¿Que es la soledad?
- Tengo un sms !!!!
Voy corriendo y...publicidad
- Hay alguien más?
Esto describe perfectamente el sentimiento de soledad
"La soledad es muy bonita, cuando tienes con quien compartirla".
Libertad
Vuelve mi libertad....
Soy en esencia, lo que soy...
Sin explicaciones, sin pasado y futuro incierto...
Sólo presente, sólo presente, sólo presente!!!
Soy en esencia, lo que soy!!!
Vuelve mi libertad!!!
Se acabó!!!
Debilidad
Serás amado el día en que podrás mostrar tu debilidad sin que el otro se sirva de esto para afirmar su fuerza.
Ventana del presente
Se ha de cerrar la ventana.
Llorando tu ausencia. Esencia del amor. Por la ventana veo volar el pasado, no sin añoranza.
Esa vida fue vivida en un tiempo, en la que el rey era rey, y la reina era reina; en donde, sentado en el trono de la felicidad, dominábamos el reyno...era grande, muy grande.
Pero la ventana se ha de cerrar, ¿verdad?
No tengo fuerzas ya, y no quiero tu ayuda, yo he sido el rey. Y bajo ese título todo he podido, todo...He vivido sin fin de batallas contigo a mi lado ¿recuerdas? y las he ganado todas; Esta la he de acabar yo.
He de cerrar la ventana.
Dentro de mi está la fuerza, dentro de mi tengo la solución, dentro de mi la incógnita se despejará y dará como resultado una ventana cerrada.
Ventana cerrada
Pero quiero abrir una ventana, la ventana del presente, en donde el pasado no existe y no alimente la soledad, la desesperación. Una ventana que no mire más allá, una ventana que se quede quieta.
Esa es la ventana que yo quiero.
Pep
divendres, 28 de gener del 2011
Apagada de bloc
Demà tancaré el bloc durant un temps.
Ja he sortit de tots els llocs virtuals a on era.
És una qüestió de necessitat vital.
El tornaré a obrir?
Probablement...
Quan trobi sentit a moltes coses
De moment, viuré a la meva ciutat
Amb la meva gent
Amb les meves coses
Amb llocs i persones que puc tocar
Que puc sentir...
Perquè demà? Perquè no ara?
Perquè ha estat un lloc de confidències, de sentiments, de plors, de rialles, de bones estones, des del 2006, que vaig començar en aquest món, fins ara...
Gràcies bloc, gràcies gent sense cara, però amb ànima i gràcies a tu també
Josep
dilluns, 24 de gener del 2011
ARA HO ENTENC...
Ara se perquè vaig escriure una carta a un amic i ara entenc la meva resposta a la meva carta. Tot plegat comença a tenir sentit.
Suposso que els que em coneixeu bé sabeu de que parlo, oi? No és ell, ni quan era petit, no és ell. Era jo mateix, jo mateix tinc la clau i ho delegava inconscientment.
PEP
dissabte, 22 de gener del 2011
El lector
Un fragment, dels molts que té que no tenen desperdici.
"Devia estar totalment esgotada. No va lluitar solament al judici. Havia lluitat sempre, no per demostrar de què era capaç, sino per amagar de què era incapaç. Era una vida on els canvis consisteixen en retirades enèrgiques, i els triomf, en amargues derrotes."
El lector de Bernhard Schlink
I ara, vaig a la caràtula del llibre: "Fins on ets capaç d'arribar per amagar un secret?"
La protagonista és analfabeta però es deixa, humiliar, castigar, culpar...de tot, abans de reconèixer la veritat. No ha mentit, simplement no explica la veritat.
"Era una vida on els canvis consisteixen en retirades enèrgiques", abans de que se sàpiga la veritat...fuig. Abans d'acceptar la veritat, la realitat del que és, del que sent...fuig.
Fuig sempre i, sempre estaràs sol, el sentiment de soletat et continuarà perseguint, per molt que fugis.
Ens fa por reconèixer la veritat i la realitat? Què és el que ens fa actuar així?
És tant fàcil dir moltes coses, ser sincer, abans de deixar-ho podrir dins de cadascú.
Dir: No ho vull !!!! abans de seguir vivint amb la persona/ situació equivocada.
Dir: Si ho vull !!! abans de deixar escapar a la persona/ situació i morir per dins.
Accepta que ets analfabet, accepta el que ets en realitat i, aleshores, viuràs feliç amb el regal que la vida t'ha ofert. No farà falta amagar la realitat, no farà falta mentir, no farà falta...
Què fàcil em resulta dir-ho, què difícil és de fer-ho.
PEP
dilluns, 17 de gener del 2011
divendres, 14 de gener del 2011
La Bellesa
Quan els teus encisos et preocupin
pel sol fet de nèixer dona,
sempre n'hi haurà que te'ls adulin
i, molt probable, sigui l'home.
Si t'encanten els teus encants
i els tens sempre molt presents,
oblida'ls de tant en tant,
fent exercitar més la ment.
Perquè la teva bellesa de dona,
no és solament els teus encants,
tots els que et rauen, a fora;
sinó que els de dintre són vitals,
car la bellesa més bella,
de les dones, és espiritual.
Pep Ventura (l'autèntic)
dijous, 13 de gener del 2011
DESESPERACIÓ
La veritat, no ho he entenc. Millor dit no m'entenc a mi mateix.
No se de quina mena de pasta estic fet.
Ho he tornat a fer, sempre em dic a mi mateix que no tornaria a fer-ho, però ho he tornat a fer.
He tornat a sentir aquesta pena, l'he tornat a sentir i, a més, actuo en consequència. No puc escapar-me.
M'afecta massa.
Fa massa temps que dura això i ja són uns quans anys.
Trenco un cordill i me'n surt un altre del meu cos, i el torno a tallar i en creixent tres més.
Es com allò que expliquen dels nans, et surten per tot arreu. No faig més que escapa-me d'ells, crec que no faig un altre cosa que fugir d'ells, però no se d'on surten...cullons!!!
Jo pensava que ja havien desaparescut, que no tornarien més, però...plash!!! un altre. I cada cop s'asembla menys a un nan i és més un gegant.
Me'n adono que no puc escapar d'ells, potser haig d'aprendre a conviure, però d'un altre manera. De quina?
Ja no puc viatjar més en l'interior, se qui hi és i se que hi ha, doncs ja està. Ja estic grandet per tornar a fer viatjes d'aquests tipus
Com diria l'humorista: "Un poquito de por favor..."
PEP
dimarts, 11 de gener del 2011
Conte de Nadal (per un nen)
Era el dia 22 de desembre. Tothom estava content perquè ja s’ha acabat el primer trimestre; Bé tots contents...menys jo.
Això va començar quan vaig entrar a l’"Insti", no coneixia a cap company ni professor, així que no prestava gaire atenció als professors, perquè volia conèixer als meus companys.
Com no m’assabentava de res, no podia aprovar els exàmens.
Per això estava tant trist, havia suspès moltes assignatures i els meus pares no em donarien cap regal de Nadal. Però, jo se que el Pare Noel si que em portarà regals, encara que em porti malament. Sempre passa el mateix.
Bé, quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar per les notes i jo els hi vaig donar. Els meus pares van dir que jo no tindria cap regal de Nadal aquest any, però a mi això no em va afectar gaire.
Quan va arribar el dia de Nadal, van arribar tots els meus familiars per el sopar de Nadal (què és molt avorrit), però ho vaig tenir que suportar.
Allà estaven els meus tiets Enric i Raül, les meves tietes Maria i Marta, els meus avis Ramon i Oriol i les meves àvies Georgina i Raquel.
Quan varem acabar de sopar era l’hora d’obrir els regals. Vaig mirar sota l’arbre, vaig veure que no hi havia cap regal per a mi, vaig buscar bé i no hi havia res...res de res.
Ho vaig preguntar als pares i ells em varen dir que tot era per les meves notes, però jo no m’ho volia creure.
Al Pare Noel no se l’havien pogut oblidar els meus regals!!!
Segur que hi havia alguna cosa que no quadrava, llavors vaig decidir investigar-ho, però jo sol no podia, hauria d’haver alguna persona que em volgués ajudar.
Segur que hi havia alguna cosa que no quadrava, llavors vaig decidir investigar-ho, però jo sol no podia, hauria d’haver alguna persona que em volgués ajudar.
Però qui???
El meu germà és molt petit. Llavors vaig preguntar-ho al meu amic Michael.
Varem anar els dos junts per la ciutat investigant la causa, ja que al Michael tampoc li havien portat res de res!!!
Varem preguntar a totes les botigues a veure si al Pare Noel havia vingut a buscar els regals per als nens, però tothom ens deia que si, quan al finalment varem veure que en una botiga hi havia un Pare Noel (ja se que els Pares Noel de les botigues i carrers, només eren simples ajudants del verdader).
Llavors li vaig preguntar:
- On està el Pare Noel de debò?
Ell ens va respondre:
- Sóc jo !!
Li vaig fer una pregunta que només el verdader Pare Noel pogués respondre i, si, ell era el verdader.
Li vaig preguntar on són els nostres regals i ell ens va respondre
- No els podreu tenir mai.
Llavors jo vaig dir-li
- Perquè?
I ell va respondre
- Perquè jo sóc el germà del Pare Noel i quan el vaig matar, vaig jurar que el Nadal s’havia acabat.
Jo em vaig desmaiar, i quan em vaig despertar, vaig pensar que el Nadal s’avia acabat en aquell any, el 3.091...
Anònim (menys per a mi)
PEP
dimecres, 5 de gener del 2011
INFANTAR
És donar a llum un nou ser,
assolir maternitat bona
i educar-lo d’allò més bé.
La mare té finor, dolcesa,
quan el nen va cuidant,
cofoia: tracta amb tendresa,
el que és feble i delicat.
Molta estima li té ella,
a l’infant de ses entranyes;
tenint-lo a la falda seva,
amb ses mans, li fa manyagues.
Quina escena més joliua
és contemplar mare i fill,
ja que sense parlar es diuen
el que parlant no es pot dir.
Joiós, doncs, és veure’ls jugar,
més quan el petit té gana:
sense ningú d’ells parlar,
ella dóna el pit i ell mama.
I no ens descuidem del pare,
té un quefer molt important,
no tan sols per a la mare,
sinó també per a l’infant.
Puix si, amb ell, no s’hi compta,
entre els dos un buit hi haurà,
perquè l’amor d’espòs i pare,
doncs també els mancarà.
Pep Ventura (l'autèntic)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)