L'homenet

Varen passar una Pàsqua normaleta, com casi cada any. Divendres al camp, diumenge padrins i mones i dilluns a menjar-la. Tot era prou normalet...amb la família, amics, etc. Tret de que aquell any ella portava un "bombo" per panxa.

Un cop acabada la Pàsqua, com si el nadó ho sabés, va arrivar el moment de sortir. Aquell gest d'abans de nèixer, de deixar gaudir d'aquells dies de festa als seus pares, a l'entorn, és quelcom que després marcarà el propi caràcter de la seva vida, sempre pendent de satisfer i no ser satisfet.

Va ser un nen normalet, no destacant en res, no molestant a ningú, no fent, ni que els demés li facin. Passan de puntetes per la vida, sense deixar gaire petjada. No problemàtic, inclús, diria jo, amb un punt d'autisme que el feia més desaparcebut, als sentits dels demés.

Diuen te per cada cosa que fem s'en resenteix tot el món. Us ben asseguro que no pas ell, no. Varen passar els dies i la vida per devant dels seus ulls i, amb una mena de transtorn d'atenció, no detectada de manera precoç, del que passava pel seu voltant, no se n'adonava de res.

Bateig, comunió, EGB, viatge de fi de curs, BUP, servei militar...tot era passar i seguir inèrcies existents. Compres de cotxe, pis, casament, nens, divorci...tot, tot era seguir endavant, sense cap tipus de pena ni glòria, sense aspiracions clares, sense objectius marcats. Ni siquiere gaudit-ne de la vida, ni siquiera tenint-ne l'oportunitat.

Una vida que, vista des del vol d'un ocellet, veuria un cos sentat en el balcó de la seva terrassa, sense fer res, inert, sense vida, veient passar els dies per davant dels seus ulls.

Vet aquí que l'únic que queda en aquest homenet és un pessic d'imaginació. Una imaginació nomées feta servir per poder volar en moments concrets, sentat devant del seu ordinador, imaginant-se palles mentals vàries.

Però aquesta imaginació, no deu ser bona tampoc, fa mal. Fa mal a l'entorn...sense voler-ho fer, fa mal.

Doncs aquest homenet que ha passat la vida intentant sempre no fer mal a ningú, protegint i no estimant-se gaire és va adonar que el fer servir la seva imaginació podria crear problemes. Ell no vol mai de problemes, ell no vol mai de conflictes...

Així que, arrivat a aquest punt, l'homenet va decidir pensar, pensar en el seu futur, pensar si estava bé o malament fer el que estava fent. Si fer servir l'única eina creativa i fantasiosa que tenia era bo, o era dolent.

I va pensar, tota la nit, tot el dia...va pensar molt..

Aleshores va decidir. VA DECIDIR amb, com diuen els nens, amb lletra de pal.

Tot això em recorda una cançó de sopa de cabra, recordeu? L'Empordà

Varen passar ampolles i anys

i en Siset encara aguantava,

dormint la mona a la vora del Ter

però ell mai no si tirava.

PEP

Una mirada

Avui t'he vist, si...

Només t'he mirat, però m'has tornat la mirada, no ha fet falta res més, oi? Ho sabem. Sabem que en cadascuna de les nostres mirades hi ha un misstge, hi ha un poema, un vers perfecte.

He notat com una llum sortia dels teus ulls, una llum clara, neta, cristal.lina, d'un color...amb el teu nom. Aquest color té el teu nom, no hi ha cap altre color que pugui descriure la bellessa dels teus ulls, de la teva mirada.

T'he deixat anar mil paraules, en un segon. T'he dit, en un segon, en una mirada, el que sento, com m'ha anat el dia, com...et dessitjo, com és de bonic mirar-te, com necessito tacar-te, sentir-te, escoltar-te.

En un segon...en una mirada.

I m'has respós, si !!! No m'ho diguis...tranquila, no és impossible, recordes?

I un cop més surt Don Quixot buscant i imaginant la seva Dulcinea, un altre cop dorm despert, un altre cop l'estat de vigília, el fa tornar més boig.

Però una cosa si que us puc dir...és veritat està boig, però boig d'amor. Morirà, boig d'amor...

Una malatia crònica? un accident?

No, si el deixes escollir, voldria morir enamorat, voldria morir boig d'amor... amb tu senyora meva, amb tu Dulcinea, amb tu.

PEP

L'ocellet

Aquell ocellet es va plantar sobre de la varana del meu balcó. El vaig mirar, i...va passar alguna cosa extraordinària.

Normalment, quan veus un ocell, una oreneta, un colom...te'l quedes mirant i et fixes en el seu caminar acompassat amb el ritmme del seu cap, com si per cada movimnet de cap ell pogués avançar un pas. Es increïble i graciós alhora. Que estaran pensant ells de nosaltres quan ens veuen passejar...

Allò, que va fer aquell ocell plantat al meu balcó, em va sobtar, va ser com una senyal. Res de mirar a un costat o un altre, amb aquell moviment característic de coll. Res de sortir volant, espantat per la aparició d'un altre animal 50 cops més gran que ell i lletg com un pecat als seus ulls.

No, no va fer res. Per molt increïble que sembli, va clavar la mirada en els meus ulls. Jo no vaig poder fer res, estava devant d'alguna cosa especial. Aquell ocell em volia transmetre alguna cosa i no sabia el que...

Vaig decidir seure, relaxar-me i seguir mirant-lo...La seva mirada humanitzada em va captivar. No vaig poder fer res més que deixar-me anar...

I aleshores va passar, vaig sentir un fort cop dins del meu cervell, no va ser un cop físic dels que acaven sortint un nyanyo, no!!!!

Va ser ben endins i...

Vaig començar a mirar al meu voltant. No era la meva visió normal. Era una visió panoràmica, no se, vaig tenir la sensació de que ho podia veure tot. Tot, ho veia tot, 180 graus. Era capaç de veure a la dreta i a la esquerra alhora. El meu cervell procesava ràpidament aquella informació. Quin espectacle.

Aleshores vaig començar a caure en picat cap a terra. Però, no al terra del balcó, sino al carrer, vaig tenir molts pensaments en dècimes de segon i...quan estava a punt de picar a terra, FLASH!!!!! Vaig obrir els braços i vaig remontar...

Cullons, estava volant.

I va ser en aquell moment quan em vaig adonar. Vaig girar el cap el balcó de casa meva i...allà estava jo, sentat, relaxat, mirant no se que. Amb la mirada perduda en l'infinit, sense fer res, com un cadàver en vida. Com un ànima en pena. Com una mort anunciada...

Jo volava i tenia prespectiva de les coses. Era la meva ànima, encara jove...volava i volava, habia sortit de la presó d'aquell cos inútil.

Aquell ocell m'habia donat l'oportunitat de veure les coses sota un altre prespectiva. Desde la seva prespectiva. Desde la prespectiva d'un animal, total ment lliure.

Lliure de treballar, lliure de responsabilitats, lliure d'hipoteques, de taxes, d'impostos...

Vaig tornar a mirar-me...EN QUE CULLERES M'HE CONVERTIT!!!!!!!!

Vull volar, vull viure, vull nedar, parlar, cantar, caminar...no vull tornar a aquell cos, no.

Però sabia que allò estava a punt d'acabar. Jo habia de tornar a ser home i agraïr a l'ocellet l'oportunitata que m'habia donat. He aprés la lliçò, ara he viscut la sensació, ara se que m'haig d'apartar una mica cap enrere i mirar a banda i banda. Hi ha més mon a un costat i a l'altre, no només davant.

PEP

En sóc part de tot

Si et preguntes qui ets, jo sóc tu i tu ets jo...part de tot. Fora cadenes...vola lliure.

Unes sensacions molt fortes varen fer que tanques aquesta part de la meva vida. Unes sensacions de buit, de no sentir, de punyalades al meu cap, sense rèplica possible. Nussos incontables al cervell, faltaven conexions entre neurones, o, les que hi havien, estaven mal conectades.

Eren masses coses les que em varen fer estallar i, ara, com he dit en algun lloc, començo a veure la llum. Si, una llum...i, després un altre, i un altre...

No puc explicar tot el que em passa pel cap, perquè, realment em passen moltes coses.

Reconec que m'he equivocat en molts moments de la meva vida, però m'he adonat, que de tot he aprés una lliço increïble.

L'anonimat, m'ha fet reflexionar, l'anonimat, m'ha fet pensar, l'anonimat m'ha fet tornar a viure.

Però el que ha fet l'anonimat és tornar a conectar. He aprés de moltes persones, he pogut ser espectador, ser "escucha", ser "escriba"...no ser centre, sino part, no estar aïllat, sino formar part.

A vegades tens la sensació de estar fora de joc o ser el centre d'atenció.

No senyor, no...sóc part, sóc part de tot, sóc part d'aquest món, sóc part del meu entorn, en sóc part de tot. I el que vull enssenyar, i per això ho explico, és que tots som part...

PEP