Mediterrani

- Home Manel, que et passa? Fas una cara una mica...diguem-ne...Feliç?- Doncs si Pep.- Perquè no m’ho expliques?- Bé em fa una mica de vergonya
- Joder tiu, quan de temps fa que ens coneixem? A no ser...No fotis tiu t’has enamorat!!!!- No siguis així Pep, ets molt poc sensible
- Però si ho estàs desitjant. Diguem home.- D’acord. Mira ho tinc aquí escrit, com que em fa vergonya havia pensat que ho pengessis al teu bloc. Si es que vols, es clar.- Molt bé ho llegiré i et dic alguna cosa
- D’acord, adéu- Adéu
CARTA
Per primera vegada t’he vist els ulls, la mirada sincera, no has tingut por de convidar-me a passar dins de la teva intimitat, sense complexes, sense pensar.

Molta gent, però només tu i jo.

Amb la companyia d’aquest sol calent, d’aquesta brisa suau de la Mediterrània. L’olor de la teva ànima despullada davant meu. La teva pell desprenia una llum blanca de pau i sinceritat, era el moment de no amagar res.

M’he fixat en els teus llavis roses; Hi ha res més perfecte? Sé que m’estaven convidant a passar i no vaig entrar. Amarga prudència.

La teva cara, el teu cabell, tot era perfecta. Era el nostre moment de glòria.

De què parlàvem? Es igual, no tenia importància. Teníem que gaudir d’allò. El dia, el sol, el mar, tu, jo...nervis, què dir...parlar, callar, mirades...MÀGIA.

Ara se que el que estem vivint és real, és de veritat, és sincer, no té truc.

Recorda-ho, ho recordo.

Segur que el proper cop les sensacions de màgia es faran realitat.

MANEL
Molt bé Manel, com pots veure ho he penjat al bloc, perquè m’agradat i perquè se que hi ha molts Manels i moltes...bé, quan vulguis em diràs qui es. El que realment importa es aquesta màgia de la que parles. Els dos sou molt afortunats de viure moments així, es molt bonic. Et confesso que tinc enveja sana.
PEP

Moments

Són moments en els quals pots veure les ànimes, estàs rodejat d’elles, estan per tot arreu. Algunes s’apropen, algunes et parlen, algunes inclús t’encisen, et captiven. Però tot és negre, tot és fosc. Plores, i plores en silenci, rodejat d’ànimes i sol. N’estàs segur de tot i de res, perquè un dia és negre i l’altre també, però no es por, és solitud.

Estàs esperant el dia en que arribi un raig de llum, però no ha de ser qualsevol raig, ha de ser de color blanc. Perquè el blanc és totalment contrari al negre i si plores és pel color negre. Però el raig de llum blanca va marxar lluny un dia de calor, i va arribar el fred i la negritud, i, des d’aleshores no ha arribat cap més raig.

L’ansietat per aquest raig blanc és fa cada cop més forta, tot esperant, i les ànimes segueixen voltant, no saps les intencions que tenen, però estan.

Ara comença a importar-te poc el color de la llum, l’esperes blanca, però saps que si té un altre color es igual, perquè cada cop més necessites i desitges la llum.

L’ànima se’n va cada nit a voltar, però és fosc, negre, fred...

Ja no hi color, ja no hi ha llum, ja no hi ha calor...

Ansietat, solitud...

Tinc una corda a la qual m’agafo, i m’agafo molt fort, tant fort que fins i tot em sagnen les mans. Veig una paraula escrita a la corda, ESPERANÇA, i intento envoltar-me, omplir-me, gaudir-ne.

I cada vegada que s’esborra, amb els dits i la sang de la meva ma escric: ESPERANÇA. Un cop i un altre, fins que s’esgoti la tinta del meu cos.

PEP

Amic meu, t’ho dedico

Es que t’ho ha dit!!!!!!!!:

Amb la pau de les muntanyes, amb bogeria i equilibri, amb un crit amb carn viva. En secret i en silenci, arrisca’n en lo prohibit, tant en el fals com en el cert, amb el cor obert, per ser quelcom no perfecte, amb els teus defectes i manies.

T’ha dit “t’estimaré”.

Tu ho saps. I, desprès d’això dubtes?

Ja que em demanes consell, te’l donaré. No perdis l’oportunitat. Un cop a la vida passen aquestes coses, agafa-ho. Ho saps, veritat? Tens por, veritat?. Però m’has demanat consell, veritat?. Doncs això es el millor que et puc dir. Les coses no són tan senzilles, ho sé!!! Però es que som nosaltres qui les compliquem. De fet no son tan complicats els camins del cor, de fet només hi ha un de camí, SEGUEIX-LO.

Espero que et serveixi el consell.

Una abraçada!!!!!

PEP

SI TE CUENTAN QUE CAI

Dicen que los chicos no lloran, ¿realmente es cierto?. No!!!! Los chicos también lloran. Supongo que cuando Miguel Bosé le puso título al álbum, estaba llorando.

Y...si te cuentan que caí...pon tu boca de la mía siempre cerca.

Si te cuentan que caí... si

besa al vuela mi herida de paloma

que beso amando tu perfil

y en tu abrazo deriva mi persona

donde perdí el corazón

vive en tus ojos buscando calor...

Si te cuentan que caí

pon tu boca de la mía siempre cerca

boca bálsamo de olvido

que tu risa es como una voltereta

donde perdí el corazón

sueña sereno y se ha partido en dos...

moriré por ti

viviré lo que queda de mi

volaré, hasta un punto que quiebra en deseo.

Átame con tu amor inmenso

a un cielo mayor

clávame tu delirio al tiempo

que encuentre valor

átame con tu amor mas fuerte

que espero tu ley... siente

tócame y clávate en mi mente

tu amor es mi rey.

Noche madre noche espina

noche tibia que se asoma luna turca

si me quieres estaré... si

enhebrando mi vida por tu aguja,

donde perdí el corazón.

creo que al fin en tus manos cayo.

moriré por ti

viviré lo que queda de mi volaré,

hasta un punto que quiebra en deseo.

Átame con tu amor inmenso

a un cielo mayor

clávame tu delirio al tiempo

que encuentre valor

átame con tu amor mas fuerte

que espero tu ley... siente

tócame y clávate en mi mente

tu amor es mi rey.

Puedes tu?, puedo yo?, romper este silencio

quieres tu?, quiero yo? despacio me voy...

PEP

Tenzing particular

Fa un temps que segueixo un blog del més interessant. Es d’una parella fantàstica i amb molta sensibilitat, us ho recomano, es diuen Carolina i Joan.

Avui quan m’he llevat he vist l’últim article que han publicat i m’ha fet pensar.

La idea ve d’un article de Josep Mª Espinàs en referència al sherpa Tenzing Norgay, que va ser el que va ajudar a Edmund Percival Hillary a assolir l’everest.

Espinàs, al final de l’article, ens proposa que fen cinc minuts de reflexió i pensem en els nostres Tenzing particulars.

Al igual que el meu amic Waipu Joan, intentaré fer el que em demana l’Espinàs.

Durant la meva vida he tingut molts Everest que pujar, però potser aquest estiu vaig haver de pujar el més alt de tots, potser més que el propi Everest.

Però gràcies a molts Tenzing que m’han fet costat, el camí de pujada, encara que dur, s’ha fet més planer.

Sobretot als meus dos fills, Aaron i Joel, gràcies als quals la vida té un sentit. Gràcies.
A la meva família, germans, mare, pare (que sigui on sigui deu estar fen-me un cop de ma). Gràcies.
A qui m’ha arrancat literalment de casa meva perquè no em quedes tancat i que per norma ha de saber qui es. Han estat molt bones estones i, sobretot, enriquidores. Gràcies.
També una menció a algú molt especial, i que des de el seu món paral·lel particular em fa sentir be. Amb ella he pogut reflexionar durant moltes hores de la importància de moltes coses petites d’aquesta vida, han estat moltes hores de xerrada sense mirar el rellotge, sense importar-nos grans coses, però si les petites coses del dia a dia. Gràcies.
No es un caprici ni casualitat el fet que hagi llegit aquests articles que fa referència al sherpa Tenzing. Els havia de llegir per recordar-me lo afortunat que sóc de tenir els Tenzings que tinc, que m’han ajudat a pujar l’Everest, i que encara m’ajuden per assolir altres cims.
A TOTS MOLTES GRÀCIES.

PEP

Per pensar...

Avui us deixaré un frase que m'ha enviat una molt bona amiga meva:

No existe la casualidad, y lo que se nos presenta como azar surge de las fuentes más profundas. Johann Christoph Friedrich von Schiller

Crec que a més d'un li sonarà. Segur que en el decurs de la vida heu pensat i, potser, ara més.

PEP

Dímelo

Dime que no sientes nada,
Dímelo a la cara,
Dímelo cuando me veas,
Dímelo mirándome a los ojos,

Dime que no sientes tu corazón palpitar deprisa
Cuando nos vemos
Dímelo.
Dime que no sientes un escalofrío recorrer todo el cuerpo
Cuando nos vemos
Dímelo.

Dime que no quieres fundirte en un abrazo,
Ese primer abrazo,
Dímelo.
Dime que no quieres que nos besemos,
Ese primer beso,
Dímelo.

Y en esa situación dime que no quieres verme.
Dímelo

Te diré una cosa.
Puedes mentirme,
Pero tus ojos no.


Això és quelcom que m’han explicat, o no. Això és veritat, o no. Això és una fantasia o una experiència personal. És algú conegut? Ets tu mateix lector?
Si ets tu mateix no tinguis por de fer-t’ho teu.
Una cosa si que és veritat...hi ha un missatge, l’he somiat!!!
PEP

Guerra

Davant la circumstància de intentar guanyar una guerra a la qual no hi participo, però de la qual sóc element convidat, hi han zero possibilitats que pugui guanyar quelcom. La raó és ben clara si no hi participo activament no tinc cap possibilitat. Ni siquiera crec que sigui element convidat, potser m’he convidat jo sol. Potser estic recreant una fantasia de la qual intento ser protagonista, quan me n'adono, cada cop més, que no sóc res en aquesta batalla.

D’una sola cosa n’estic segur, hi ha parets massa altes, massa amples, massa gruixudes. Segur que sense aquestes parets, la batalla s’hagués lliurat a camp obert, sense cap condicionant.

També estic segur del camí que haig d’agafar, se quin és el correcte, se a quin costat haig d’estar i a qui haig de recolzar en la batalla. Això ho tinc clar, ho he viscut, ho he somiat. I se del cert que hi guanyaríem tots.

Però els camins son llargs i la vida es curta i bonica. M’esperaré al desenllaç final, però de tots els que van lluitar en la guerra dels cent anys al principi, cap va veure el final. Ara em pregunto: Va valer la pena 100 anys de guerra?. NO!!, podia haver acabat abans.

De moment esperaré, perquè, realment, val la pena. Seguiré sent observador.

Això és un article més, és un pensament, és una fantasia o és realitat.

Però hi ha un missatge...aquesta és la única veritat.

PEP